Tinc un somni: que un president espanyol tingui les agalles de posar fi al mercadeig d’armes que ens converteix en exportadors de mort

Traducció literal del discurs de Gervasio Sánchez, el passat 7 de maig, en el lliurament dels Premis Ortega i Gasset. Entre els centenars de presents la vicepresidenta del govern, diversos ministres i ex ministres, la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’alcalde Madrid i el president del Senat. No obstant això no va ser publicat pel País ni per cap dels mitjans que patrocinen aquest premi.

Tret de rebelion.org

Estimats membres del jurat, senyores i senyors:

És per a mi un gran honor rebre el Premi Ortega i Gasset de Fotografia convocat per El País, diari on vaig publicar les meves fotos iniciàtiques d’Amèrica Llatina en la dècada dels vuitanta i els meus millors treballs realitzats en diferents conflictes del món durant la dècada dels noranta, molt especialment les fotografies que vaig prendre durant el setge de Sarajevo.

Vull donar les gràcies als responsables d’Heraldo d’Aragón, del Magazine de La Vanguardia i la Cadena Ser per respectar sempre el meu treball com periodista i permetre que els protagonistes de les meves històries, tantes vegades éssers humans extraviats en els claveguerams de la història, tinguin un espai on plorar i cridar.

No vull oblidar a les organitzacions humanitàries Intermon Oxfam, Mans Unides i Metges Sense Fronteres, la companyia DKV ASSEGURANCES i al meu editor Leopoldo Blume per recolzar-me sense fissures en els últims dotze anys i permetre que el projecte Vides Minades al que pertany la fotografia premiada tingui vida pròpia i un llarg recorregut que pot durar dècades.

Senyores i senyors, encara que només tinc un fill natural, Diego Sánchez, puc dir que com Martín Luther King, el gran somiador afroamericà assassinat fa 40 anys, també tinc altres quatre fills víctimes de les mines antipersona: la moçambiquesa Sofia Elface Fumo, a la qual vostès han conegut al costat de la seva filla Alia en la imatge premiada, que concentra tot el dolor de les víctimes, però també la bellesa de la vida i, sobretot, la incansable lluita per la supervivència i la dignitat de les víctimes, el cambotjà Sokheurm Man, el bosnià Adis Smajic i la petita colombiana Mónica Paola Ojeda, que es va quedar cega després de ser víctima d’una explosió als vuit anys.

Sí, són els meus quatre fills adoptius als quals he vist a la vora de la mort, he vist plorar, cridar de dolor, créixer, enamorar-se, tenir fills, arribar a la universitat.

Els asseguro que no hi ha res més bell al món que veure a una víctima de la guerra perseguir la felicitat.

És veritat que la guerra fon les nostres ments i ens roba els somnis, com es diu en la pel·lícula Contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi.
És veritat que les armes que circulen pels camps de batalla solen fabricar-se en països desenvolupats com el nostre, que va ser un gran exportador de mines en el passat i que avui dedica molt poc esforç a l’ajuda a les víctimes de les mines i al desminat.

És veritat que tots els governs espanyols des de l’inici de la transició encapçalats pels presidents Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero van permetre i permeten les vendes d’armes espanyoles a països amb conflictes interns o guerres obertes.

És veritat que en l’anterior legislatura s’ha duplicat la venda d’armes espanyoles al mateix temps que el president incidia en el seu missatge contra la guerra i que avui fabriquem quatre tipus distints de bombes de raïm el comportament de les quals en el terreny és similar al de les mines antipersona.

És veritat que em sento escandalitzat cada vegada que em topo amb armes espanyoles en els oblidats camps de batalla del tercer món i que m’avergonyeixo dels meus representants polítics.

Però com Martin Luther King em vull negar a creure que el banc de la justícia està en fallida, i com ell, jo també tinc un somni: que, per fi, un president d’un govern espanyol tingui les agalles suficients per a posar fi al silenciós mercadeig d’armes que converteix al nostre país, ens agradi o no, en un exportador de la mort.

Moltes gràcies.

Arxivat a General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Arxiu
Juliol 2008
M T W T F S S
« jun   ago »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  
%d bloggers like this: