Pont de l’1 de maig a Canfranc

Ara fa just una setmana estàvem dormint a l’alberg Pepito Grillo de Canfranc per passar el pont de l’1 de maig. Hi vam anar els Capdevila-Torreguitart, els Llurdés-Viera, els Sales-Nadal, els Cristòbal i nosaltres, els Garcia-Milián. Vam sortir de Lleida aviat al matí perquè teníem tres hores de viatge, que amb les autovies poden quedar reduïdes a dues sense fer parades.

A poc de sortir de Lleida se’ns va posar a ploure i el dia es presentava bastant gris. Vam parar a la primera benzinera que hi ha només passar el port de Monrepòs i hi vam esmorzar. Llavors va parar de ploure una estona i fins i tot va sortir el sol… però va ser un miratge, ja que en tornar als cotxes i reprendre la marxa es va posar a ploure una altra vegada al cap de poc temps.

Vam arribar a Canfranc on ja ens esperaven fent un cafè el Salva i l’Eugènia amb el Biel, que havien pujat la nit abans per no fer matinar el petit; van tenir un viatge passat per aigua també, fins i tot més que nosaltres. Com que llavors no estava plovent ens vam decidir a fer l’excursió a la Caseta Blanca que teníem prevista, però mentre ens decidíem es va posar  a ploure. Així que vam anar cap a l’alberg i ens hi vam instaŀlar a les habitacions.

Al cap de poca estona va parar de ploure un altre cop (aquesta va ser la tònica de tot el dia), i ens vam posar les botes i, per fi, vam sortir cap a la Caseta Blanca tal com teníem previst. L’excursió és una passejada molt suau, i s’hi arriba a la Caseta Blanca en menys de tres quarts d’hora. La Caseta Blanca és un viver que es va emprar quan es va plantar tota la muntanya de Canfranc de pins i faigs per evitar que s’hi acumulés neu i així es poguessin evitar les múltiples allaus que hi havia en la zona (el pendent dels dos vessants de la vall és molt pronunciat) i d’aquesta manera es pogués construir i instaŀlar l’estació internacional de Canfranc, tal com ens explicarien a la tarda al centre d’interpretació de la neu i les allaus del Pirineu Aragonès A Lurte.

Tornant a l’excursió, un cop arribats a la Caseta Blanca vam gaudir d’unes vistes impressionants de la vall de Canfranc, després vam continuar el camí de tornada per una pista que passa per una zona on encara es conserven uns quants búnquers (cal tenir present la importància estratègica del lloc durant totes les èpoques; el nom, Canfranc, ve de «camp franc», i és degut a què es va haver de poblar amb gent que si hi anaven serien lliures, en el sentit que els seus pobladors quedaven al marge dels senyors feudals i només depenien directament del rei; altrament no hi hagués anat a viure ningú). El passeig pels diferents búnquers va fer les delícies de la canalla que s’ho van passar d’allò més bé, entrant i sortint dels búnquers i buscant-ne de nous. A més, alguns d’ells van jugar també amb l’aigua, i concretament el Marc s’ho va passar pipa.

Fins llavors el temps ens havia respectat i, tot i que van caure algunes gotes, vam fer el camí en molt bones condicions. Quan ens vam trobar el trencall que menava cap al Passeig dels Melancòlics el vam agafar per anar tornant cap a l’alberg, i va ser llavors quan el temps es va embolicar una mica, ja que a més d’aigua ens va caure una mica de pedra… res greu, ja que els paraigües que portàvem van aguantar perfectament. Abans d’arribar a l’alberg ja havia parat de ploure una altra vegada, però com que estava tot mullat vam decidir anar a dinar a les habitacions de l’hotel… cosa que està prohibida, però en aquelles condicions no se’ns va acudir cap altra opció millor.

Després d’estar-nos una estona a les habitacions vam anar a visitar el «Centro Pirenaico de referencia para la gestión de riesgos de montaña» a les 17:00 (havíem concertat la visita). Va ser una sessió molt interessant, d’una hora de durada aproximadament, on van explicar-nos tot el que fa referència a l’origen de l’estació en relació al perill que suposava l’enclavament que es va triar; a més de passar-nos un vídeo sobre les allaus i explicar-nos el funcionament dels Aparells de Rescat de Víctimes d’Allaus (l’ARVA). La veritat és que vam quedar molt contents. Per cert, l’entrada ens va costar 2 €.

Després d’aquesta sessió tan interessant vam anar a fer una xocolata abans d’anar cap a l’alberg. Val a dir que no ens va tornar a ploure durant tota la tarda, bé, ens van caure unes gotes però no vam haver d’obrir els paraigües.

Després de la xocolata, vam anar a l’alberg i abans de sopar l’Anna i la Pau encara van tenir temps de fer deures una estona. Mentre esperàvem que es fes hora de sopar van arribar la MariaJo i l’Ona que no havien vingut al matí perquè l’Ona tenia competició de la Copa Catalana de Rítmica. Vam sopar, vam mirar la méteo per l’endemà, i apuntava un altre dia d’aigua, núvols i clarianes. Ens en vam anar a dormir esperant que la méteo s’equivoqués i poguéssim gaudir d’un dia bo per fer excursions, que és el que ens agrada.

Dilluns 30 d’abril ens vam alçar i estava… nevant! No era cap gran nevada però el dia era tan gris que no sabíem què fer. Com que semblava que la pertorbació venia de sudoest a l’alberg ens van recomanar de passar a la cara nord del Pirineu, a la vall d’Aspe (Bearn), allà podíem visitar el camí de la fusta a Eth Saut. Ens vam dirigir cap al coll de Somport i a mesura que guanyàvem alçada la nevada es feia més intensa però la carretera estava neta… fins que vam arribar a la frontera, a l’altre costat no havia passat la llevaneus; de manera que vam decidir desfer el camí i agafar el túnel de Somport per creuar a l’altre costat (amb 8608 m és més llarg que el de Vielha!, de fet és el més llarg de tot l’estat). Així vam fer i en sortir del túnel ens vam trobar que encara nevava 😦

Vam parar per decidir què fèiem i com que no podíem fer excursions a la muntanya vam decidir fer una mica de turisme, així que aniríem baixant fins que trobéssim un lloc que ens semblés bé i on ja no nevés. Vam anar baixant fina a Auloron Sta Maria, on hi ha una fàbrica de xocolata amb un petit museu (la veritat és que no paga gaire la pena, però la xocolata és boníssima). Vam dinar allà i vam decidir tornar cap a Canfranc.

En sortir del túnel a Canfranc el temps havia millorat, de manera que vam decidir fer l’excursió que teníem prevista; no fins dalt de tot perquè ja eren les 16:00 i no ens volíem arriscar, i a més, la cota de neu estava més baixa que el lloc on volíem anar, i des del poble ja es veia que la zona més alta tenia molta neu. El Salva i l’Eugènia van decidir no acompanyar-nos i van marxar a passar la tarda a Jaca. Total que vam fer una excursió molt bonica als miradors d’Estiviellas i fins a la cascada de la Cua de Cavall… tot i que la part final només la vam fer els més petits (el Marc, l’Anna i la Pau) i alguns grans (la Gemma, la Magda, la MariaJo, el Raül i jo), la resta van marxar cap a l’alberg, alguns a descansar i altres a fer deures.

La primera part de l’excursió va ser molt interessant perquè vam veure algunes cabanes de falsa cúpula, que servien d’aixopluc als ramaders que hi havia per la zona abans que es construís l’estació. Després d’això vam creuar un mirador, que no és més que un dels dics de contenció de les allaus que es van construir a cada barranc de cada vessant de la vall de Canfranc. Els miradors són amples i la vista és magnífica, amb l’omnipresent estació a baix de la vall. Va ser poc després quan ens vam separar en dos grups, i els qui vam pujar fins la cascada al cap de poca estona ens vam trobar trepitjant la neu, al principi molt poca, però al cap de l’estona ja hi havia una catifa cobrint el camí fins la base de la cascada. Vam poder veure petjades d’isard, que van fer molta iŀlusió als petits.

Cap a les 20:00 tornàvem a ser al poble i ja vam anar cap a l’alberg a sopar i a dormir, ja que l’endemà volíem aprofitar si feia bon dia per poder fer una excursió com cal.

Dimarts 1 de maig vam esmorzar d’hora, a les 8:30, i vam recollir les bosses per anar cap al coll de Lladres i des d’allà fer una excursió per la vall d’Izas fins on ens semblés bé; després mitja volta i cap als cotxes i a Lleida. En total vam estar unes tres hores i quart caminant, la meitat de les quals per neu; la qual cosa feia la marxa una mica pesada i més lenta, ja que no anàvem preparats. Tot i això, l’excursió va ser molt maca, amb unes vistes molt boniques de tota la vall nevada, amb unes cascades també molt boniques, pel meu gust millors que la cua de Cavall del dia anterior (potser perquè no tenia gaire neu). Aquest cop la canalla també va gaudir, i també vam tornar a trobar petjades d’isard i alguna d’una altra espècie, potser de marmota, però no ho hem pogut aclarir. En qualsevol cas la canalla va estar distreta amb les petjades, i els nens van aprofitar per jugar amb la neu i passar-s’ho la mar de bé.

Després de l’excursió vam tornar al coll de Lladres, on havíem deixat els cotxes, el Kike va ser l’únic a visitar la fortificació que hi ha allà mateix, per la importància estratègica del lloc. Vam dinar i vam anar a fer un cafè a Canfranc abans d’emprendre la tornada a casa.

La veritat és que va ser una sortida molt profitosa, on vam tenir tota mena d’inclemències meteorològiques (pluja, pedra-calamarsa, neu, núvols,…) però vam poder fer les excursions que teníem previstes amb molt bona companyia, com queda palès a les fotos que hi vam fer.

Ja esperem una nova excursió!

Arxivat a Excursions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Arxiu
Mai 2012
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« abr.   juny »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  
%d bloggers like this: